Cada tarda
després de dinar, amb la seva tassa de cafè encara fumejant, el meu avi
s’aixecava de taula i amb pas tranquil creuava l’empedrat i tot el tros de
grava del pati fins arribar al cobert del final de la casa.
Si feia bo,
s’agafava una cadira balancí i una tauleta de fusta que ell mateix s’havia fet
reciclant palets de càrrega de material, i les col·locava fora tot portant una
radio vella o un reproductor de cinta de rodet que encara feia rutllar. Allí, a
l’ombra de la mimosa que li havíem regalat tota la família potser quan va fer
75 anys, s’asseia a escoltar música clàssica de la radio o sarsueles. A vegades
fins i tot eren antigues gravacions de sarsueles o concerts del “Social” del
carrer de la Font Vella o
del coro al Sant Esperit que ell mateix havia gravat.
Si feia fred,
engegava la llar de foc i feia el mateix ritual a dins del cobert, sense fer
cas a la meva àvia que sempre li deia que la roba li faria pudor de fum. Durant
molts anys, allí al cobert hi guardava una caixa de caliquenyos, que encenia un
dia rere un altre allà on s’havia apagat el dia anterior, quan després de les
primeres pipades, se li quedava entre els dits, o clavat amb un escuradents que
era una de les maneres que el meu avi utilitzava per fumar.
Si t’hi acostaves
per estar una estona amb ell i li preguntaves que era el què escoltava, ell
tararejava amb una veu suau la melodia de la cançó, tancant els ulls o
mirant-te somrient, acompanyant amb la mà del caliquenyo les onades d’aire segons
feia la música que estimava. Un dia li vaig demanar que em fes una còpia d’una
cinta que m’agradava especialment: “Cançó d’amor i de guerra”, que avui he
recordat perquè la fan al Teatre Victòria, i m’ha portat a ell.
Gràcies avi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario