9 de junio de 2013

Cançó d'amor i de guerra sota la mimosa



Cada tarda després de dinar, amb la seva tassa de cafè encara fumejant, el meu avi s’aixecava de taula i amb pas tranquil creuava l’empedrat i tot el tros de grava del pati fins arribar al cobert del final de la casa.

Si feia bo, s’agafava una cadira balancí i una tauleta de fusta que ell mateix s’havia fet reciclant palets de càrrega de material, i les col·locava fora tot portant una radio vella o un reproductor de cinta de rodet que encara feia rutllar. Allí, a l’ombra de la mimosa que li havíem regalat tota la família potser quan va fer 75 anys, s’asseia a escoltar música clàssica de la radio o sarsueles. A vegades fins i tot eren antigues gravacions de sarsueles o concerts del “Social” del carrer de la Font Vella o del coro al Sant Esperit que ell mateix havia gravat.

Si feia fred, engegava la llar de foc i feia el mateix ritual a dins del cobert, sense fer cas a la meva àvia que sempre li deia que la roba li faria pudor de fum. Durant molts anys, allí al cobert hi guardava una caixa de caliquenyos, que encenia un dia rere un altre allà on s’havia apagat el dia anterior, quan després de les primeres pipades, se li quedava entre els dits, o clavat amb un escuradents que era una de les maneres que el meu avi utilitzava per fumar.

Si t’hi acostaves per estar una estona amb ell i li preguntaves que era el què escoltava, ell tararejava amb una veu suau la melodia de la cançó, tancant els ulls o mirant-te somrient, acompanyant amb la mà del caliquenyo les onades d’aire segons feia la música que estimava. Un dia li vaig demanar que em fes una còpia d’una cinta que m’agradava especialment: “Cançó d’amor i de guerra”, que avui he recordat perquè la fan al Teatre Victòria, i m’ha portat a ell.

Gràcies avi.

No hay comentarios: