Al 2084 hi ha goril·les

Al 2084 hi ha goril·les a les muntanyes de Virunga, a les planures de centreàfrica, a una banda i a l’altra del riu Congo, a les costes africanes de l’Atlàntic. Els ximpanzés i bonobos també hi conviuen. Ells i tots els animals dels seus ecosistemes. Els orangutans dansen pels arbres de la selva indonèsica. Al 2084 la gent d’Àfrica cobra les rendes que el món li paga per conservar la joia de la natura, una de les meravelles del planeta, el cor que el fa bategar. Els animals no coneixen de governs, però finalment aquests coneixen d’animals.

Un goril·la de muntanya mastega pausadament el fulleram ajaçat enmig de la verdor impenetrable del bosc de Bwindi. Esguarda de tant en tant com juguen els seus petits i admira les voluptuoses femelles. No se sent res més excepte el cruixir de les branques als seus passos i els crits d’algun petit mico a la llunyania. Per les empremtes del seu nas, Lola sap que aquest espatlla platejada és el nét de Nkuringo, el primer goril·la que va veure la seva mare a principis de segle. Ell recorda vagament aquelles petites famílies d’homes de colors que s’acostaven cada dia una estona mentre menjaven. Turistes, en deien. Com que no els molestaven i només se’ls quedaven mirant, el seu pare li havia ensenyat que no havia de tenir-los por. Tot d’una però, deixaren de venir, i ara les seves cries només coneixen la femella sense pèl que els segueix sempre uns metres més enllà i apareix a la seva vista només un cop molt de tant en tant. En canvi, el que si ha descobert des de fa uns anys ha estat un nou camí cap a les muntanyes veïnes, els volcans de Virunga, on hi va trobar la seva última companya.

Lola és filla dels científics que van promoure el gran canvi. La gent llavors estava preocupada pel clima i tenien por del què podia passar. Van començar a escoltar les veus que cridaven a la mobilització i van comprendre que els primats eren el símbol d’una actuació que calia fer amb urgència a escala global i local. Era qüestió de cinc o quinze anys que aquelles criatures desapareguessin per sempre. Al 2015 no en quedaria cap. ¿Com ho podien permetre? Jane Goodall donava voltes i voltes sense parar arreu del globus terraqui pregonant en les seves conferències aquella situació, recabant ajuts monetaris, tot aprofitant-se de l’ àuria romàntica que s’havia creat entorn de la seva figura en els reportatges de National Geographic durant els seus estudis en els boscos de Gombe a Tanzània amb els ximpanzés. S’havia convertit en una activista pel desenvolupament sostenible del món i la conservació dels primats. La mort unes dècades abans de Dian Fossey, la segona dels àngels que l’antropòleg Louis Leakey envià enmig de la boira humida de les muntanyes d’en Digit, va resultar el cop dramàtic que sacsejà el món en una pel·lícula i feu sorgir una nova fundació per seguir la seva tasca de protecció dels goril·les. La tercera gran defensora dels simis era Biruté Galdikas, que lluitava des de les selves de Borneo i Sumatra contra la greu desforestació que les destruïa i la imminent desaparició dels tranquils homes taronges dels boscos, els orangutans.

Molta gent de la generació de la mare de la Lola havia après a estimar els grans primats a través d’aquelles tres grans dones de llegenda. I així, altres científics havien seguit les seves passes, endinsant-se en les selves i els boscos tropicals inexplorats per conèixer més de la vida i la cultura d’aquelles criatures, mostrant al món les seves similituds amb els homes i evidenciant que havien de tenir els mateixos drets. Però el temps corria més ràpid que els canvis que es proposaven i les veus de la comunitat científica començaren a donar l’alarma greument quan s’adonaren que els reportatges de divulgació aviat serien l’arxiu històric d’uns morts que les generacions futures ja no coneixerien.

S’estaven fent santuaris de ximpanzés, de bonobos, d’orangutans, pels orfes del comerç il·legal d’espècies que el conveni Cites no havia pogut aturar, pels orfes de la caça furtiva que els governs d’Àfrica o Indonèsia sense educació de la població local no podien eliminar. No era la millor solució, ni esborrava el problema, però com oblidar aquells petits individus indefensos arrencats del cos de la seva mare morta? Tampoc es podia oblidar la gent de les zones d’aquest tercer món. Es treballava en educació de la població local, proporcionant feina en els parcs naturals convertint caçadors en vigilants, recol·lectors en conservadors. Es treballava en educació per les noves generacions de tot el món, però no n’hi havia prou. La ferida oberta sagnava profusament, com atacada pel mateix virus Èbola que estava fent estralls en la població de primats. La ferida era més profunda, i se n’hi feia més a cada nova carretera extractora de la fusta, a cada nova carretera en busca de coltan. Com aturar-les? S’havia de parlar amb les multinacionals. S’havia de parlar amb els governs. Calien acords internacionals i enfocar el problema en la visió dels que manaven. Però el món semblava preocupat per altres guerres, ben llunyanes també de la fam i la pobresa que patia mitja humanitat. Calia la mobilització de les persones des de l’emoció, des del coneixement, des de les aportacions individuals. Tothom havia de contribuir per mantenir aquest valor universal que es reconeixia en els primats. En cada acte, cada persona podia triar. I algú ho va començar a fer. A la vida, cadascú ha nascut per assolir una fita, i a unes persones se’ls revela d’una manera especial. És des de l’amor a uns éssers de mirada innocent aliens a totes les trifulgues contemporànies, que hom va reconèixer el paradís que s’havia de conservar. Les tres àngels finalment havien guanyat la batalla.

Lola escriu en un paper de vidre les observacions que està fent. Un altre dia tranquil per al grup que monitoritza. Tot pensant en la sort que el món ha tingut de que es pogués reaccionar a temps, retorna al campament que es va establir en aquesta zona ja fa anys, quan ella era petita. Ara l’inmens entorn que l’envolta és un espai mundial protegit com molts d’altres que formen part d’una xarxa indivisible creada amb l’ajut internacional i dels governs autòctons per protegir el tresor vivent del món. Va passar el mateix a la resta d’enclavaments de primats. Així s’ha pogut conservar i recuperar la població de cada una de les espècies. Al 2084 hi ha goril·les. Lola mira el sol que comença a caure inclinant-se entre les fulles. Ha d’apressar el pas. Queda encara molta feina per fer, avui i en endavant, però la supervivència dels descendents de Nkuringo està garantida, igual que la dels seus propis descendents. Una mirada negra i lluent segueix la seva figura de refilada, com desapareix en el abisme verd. Fins demà!



Per més informació:
Institut Jane Goodall http://www.janegoodall.es/
The Dian Fossey Gorilla Fund International http://www.gorillafund.org/
Orangoutan Foundation International http://www.orangutan.org/